ART I NATURA- FARRERA

Com ha de ser que dins d'aquestes muntanyes un retroba la paraula i la sang? que amb els peus que toquen el terre brut de caminar, un s'esberla com un mirall i es recorda, es pregunta. Com és que després de tant de pensar un s'aseu damunt una pedra davant del cementiri, a l'ermita de Santa Eulàlia, a l'Endo i sap.

El camí comença i va seguit, com un cigarret darrera l'altre. La lluna fa de làmpara a la nit... pels que juguen, pels que surten, pels que vaguen. Jo em quedo aquí i sembla com si no córren els minuts ja mai més. El temps infinit, com el pensament, és possible a la muntanya. A la ciutat els arbres estan malalts, els mosquits tenen la grip aviar, els gats estan capats i la gent s'ofega de tant en tant. A muntanya els ocellots volen sense parar, els arbres són més vius que la gent que els mira i els gats no paren de follar. La muntanya cura l'ànima, para el cervell i engega la curiositat. La muntanya és molt més real que l'asfalt, l'asfalt és mental, el món és mental, però la muntanya no, la muntanya és com una bofetada, és molt real.

Som tan idiotes els de ciutat... ens pensem que a la muntanya s'hi va a descansar, a desconnectar... no-no- a CONNECTAR com una casa... jo no recordo qui era abans de pujar i ara ja puc tornar a casa tranquila... ai pobra pixapins. Em pensava que m'havia tornat boja-boja de necessitat... sort de la muntanya que m'ha tornat el seny i la serenor que tant em falta sempre. ... haig d'enfocar perquè ja no m'hi veig, no m'hi veig i tu.... jo a tu t'estimo i t'agraeixo profundament que m'estimis com un boig, que ets un boig, com jo, una boja. Boig

la música no m'amansa... ni pintar papers amb lletres, ni mirar-me ni tocar la guitarra- que toco malament, ni res de res... però tancar els ulls sola a la muntanya m'aclara i em dignifica, em satura i em desborda, em torna a mi mateixa i quin gust veure'm ara... amb la mirada tant de no haver begut mai un glop de vi. Quin gust saber que tot el què he fet a la vida m'agrada en qualsevol cas, fora de tot judici de ma mare... lluny de tota ment i de tota mentalitat. Quin gust trobar al meu cos ma casa, i pensar, no pensar no, notar que, faci el que faci a partir d'ara estaré perfecte...de tantes coses que puc fer, que puc dir, que puc llegir, que puc pensar.

Hi ha un bolet que es diu pet de llop gegant... i un altre que es diu mocosa de prat... n'hi ha d'alucinògens com els mongui (psylocibe merdaria- vaia nom) i hi ha fredolics de sabó, rovellons peluts que enganyen, mataparents de peu vermell que si es cuinen es poden menjar i reigs bords (collons, l'amanita muscaria de tota la vida, aquells bolets vermells i blancs dels enanitos que col·loquen que t'hi cagues). Hi ha arbres: pins, falgueres, avets, faigs i roures, aurons i moixeres, verns, nogueres i trèmols, avellaners i til·lers, oms, freixers i lledoners, salzes, cirerers, arços. Hi ha esbarzers, gerderes, saücs i ribers, ortigues, trèvols, campanetes, pensaments, clavells, fonolls, àrniques i cardigueres, narcissos; cargols bovers, aranyes caçadores, marietes, tisores, escarabats banyuts, grills, llagostes i saltamartins, libèl·lules; papallones llimoneres o blanquetes, del nap i de la col, de la mostassa, zebrites, balvetes, dels cards. Truites, salmons, barbs i gardins; tòtils, granotes i gripaus, tritons ,salamandres i vidriols, sargantanes i escurçons, ratpenats orelluts. Talps, musaranyes, esquirols, conills i marmotes, gosssos i gats, llebres, genetes, martes i fagines, musteles, lludrigues, teixons i guineus, ossos, senglars, cabirols i isards. Hi ha corbs àguiles, trencalossos, milans, falcons, xoriguers, esparvers, perdius, tòrtores, enganyapastors, òlibes, mussols, ducs i puputs, falciots, orenetes, pardals, tords i merles, mallerengues i tallarols, rossinyols, estornells i oriols, capsigranys, garces, caderneres.

Però haig de tornar a Barcelona que tinc un assaig...